BONA PRÀCTICA DE CENTRE

Avui volia compartir amb tots vosaltres la bona pràctica de centre que he pogut observar durant tot aquest temps a l'escola Toninaina.

El que avui us vull explicar és la filosofia i per mi la bona pràctica que regeix en tot el centre. Aquesta innovadora doctrina és inculcada tant a mestres com a infants per igual per tal de dotar als infants d’una major autonomia i fomentar el sentiment de capacitat i seguretat en si mateixos. Aquesta pràctica està present a totes les aules, ja siguin de nadons com de el infants més grans.

Aquesta manera de treballar impregna totes les activitats que es duen a terme tant a nivell de centre com a nivell d’aula i es caracteritza per deixar a l’infant un espai suficient per que desenvolupi la seva capacitat per  conèixer, créixer, cuidar-se de si mateix, i crear-se una imatge pròpia i col·lectiva mitjançant l’experimentació, la observació i la pràctica diària per tal de que esdevinguin un nin/a alegre, comunicatiu, expressiu, i conscient de les seves capacitats i limitacions, en definitiva que creixi sabent ser feliç.

Per tal de fer realitat aquesta filosofia, els docents han de saber escoltar, observar, entendre i frenar els impulsos que ens inciten a ajudar-los i substituir-los per models que els mostrin el com i el perquè deixant així també llibertat per a que ells mateixos cerquin estratègies i/o mecanismes que els ajudin a solucionar els problemes o les dificultats amb que es troben cada dia, és a dir, han de saber pensar abans d’actuar i ser capaços de veure com els seus processos mentals es posen en moviment.

Per a que aquesta tasca i estratègia educatives siguin factibles, és també imprescindible educar, en certa forma, als pares dels infants per a que la filosofia tingui una continuïtat i una significació per als nins i nines. Te el mateix efecte el pare que és massa permissiu com el que és massa estricte. D’igual forma, el fet d’anar canviant constantment les normes, descol·loca mentalment a l’infant que no és capaç de interioritzar els límits que necessiten.

Grup d’infants al que va dirigit, nivell i espai on es duu a terme.

Com ja he dit, aquesta filosofia impregna tots els racons del centre, des de l’aula dels nadons fins a les de 2-3 anys, passant per les aules de psicomotricitat, i safates d’experimentació fins als llocs on es duen a terme les tasques habituals com poden ser el menjador i/o els banys. 

Aquesta no és una pràctica que vagi dirigit a certs espais, sinó que és multidimensional, ocupa totes les aules i tots els espais del centre.

 Evidències d’aquesta filosofia a la vida escolar

El tractar que un infant esdevingui més autònom, és una practica continua i una forma de treballar, una mentalitat que s’ha d’adquirir poc a poc  i que requereix d’una mentalitat oberta i una actitud compromesa amb el canvi. L’escoleta toninaina, per el que he pogut observar, diria que és un centre a on tot gira voltant a l’infant, ells són el punt de partida i el final. Així les activitats que es duen a terme en ell viren en direcció a les necessitats d’ells en els moment de dur-les a terme. Tot això es fa palpable en:

   Significació del temps:  Aquest no es viu com a molts altres centres, que es mouen per horaris fixos i inamovibles, aquí el temps és emprat sols per respectar les rutines més rellevants com són l’hora de l’esmorzar o descansar. El temps depèn de cada moment, de les necessitats dels infants. També cal dir que es té en gran importància respectar el temps maduratiu de cada infant sense incitar-lo a créixer o madurar abans que ho necessiti, és a dir, respectant el moment evolutiu de cada nin i nina, ja que el temps de cada un es distint de l’altre.

   Horaris: Els horaris no estan definits per hores com ocorre a molts altres centres, sinó per activitats, és a dir, l’horari no és el convencional que divideix les distintes hores del dia en activitats, sinó que l’únic que trobarem a l’horari és l’activitat d’estacada que s’ha de dur a terme aquell dia en concret (ex: dilluns psicomotricitat, dimarts safates d’experimentació) sense caure en imposicions d’horaris. Si be es cert que es guien per hores per poder establir un ordre, però aquests horaris no són tancats i canvien un poc depenent de les necessitats del moment

   Treball docent: Els professors de l’escola tenen un paper fonamental, serveixen de guia, de company i aporten l’estabilitat i certes “normes” per dir-ho d’alguna forma, per a mantenir l’ordre. La paraula normes no és del tot adequada ja que es podria parlar més be de límits, uns límits que deixen espai a l’infant per fer, però que també els aporten un punt de realitat, de saber a on es troben i que és el que està be i malament. Aquests límits depenen de l’activitat o l’espai a on es trobin i són inflexibles. Aquesta inflexibilitat és bàsica per a ells, ja que si les “normes” fossin canviants, serien més confoses per a ells i amb probabilitat se les botarien més d’una vegada inconscientment. Una paraula que podria definir el paper del docent seria suggerir. En lloc dels professors mandataris que imposen el que els infants han de fer, aquí el que fan es suggerir mitjançant el material, la seva disposició, ... .

  

   Activitats:  Les activitats que es duen a terme tals com psicomotricitat, Safates, creativitat, ... tenen la característica de que deixen fer a l’infant, permeten una llibertat als nins i nines per a que treballin de la manera que vulguin o necessitin en aquell moment i així permetir-los experimentar, observar, descobrir, decidir i en definitiva evolucionar com a persones. Sota el límits imposats en el moment, els infants desenvolupen l’activitat, cada un de la forma que més li agradi mentre el docent observa i pren nota del que calgui. Si és oportú i l’infant es bota el límits, el docent intervé de forma que l’infant posi els peus a terra i prengui consciència d’on està i del que ha de fer. 

Aportacions teòriques relacionades i perquè la consider una bona pràctica

   

Aquesta pràctica educativa està íntimament relacionada amb el pedagog Loris Malaguzzi i els seus treballs a Reggio Emilia. Ell concebia l’escola com un laboratori on fer experiències d0aqprenentatge significatiu. EL professor és vist com un guia/acompanyant que ajuda a l’infant en la creació del seu propi aprenentatge, la seva imatge d’infant actiu, capaç, protagonista i que viu en relació amb els altres, amb l’entorn i amb els materials.

     

Per a mi és una bona pràctica perquè dóna als infants la llibertat de poder desenvolupar-se i créixer de forma autònoma, de provar fins a on són capaços d’arribar per els seus mitjans i de conèixer els seus límits. És una bona pràctica també perquè el personal del centre aprèn una manera de treballar diferent a la que altres centres empren, una forma de fer les coses on l’infant és el protagonista cada dia i a on tot es fa per a ells, on la seva major responsabilitat és la d’acompanyar-los en el seu camí essent un partícip observacional de les seves fites i dels seus fracassos i donant-los suport en els moments en que els nins i nines ho requereixin, ni abans ni després.

    

Per altra banda també pens que és una bona pràctica perquè tant la pràctica com l’experiència educativa és compartida amb les famílies i amb la resta del centre. A més, malgrat es doni al l’infant una llibertat per fer a la seva manera, totes les activitats tenen una intencionalitat, sols que en lloc de ser activitats directives i normativitzades, són activitats suggerents a on la creativitat té un paper fonamental per tal de provocar conflictes cognitius i, per tant, progressos.

     

És en definitiva una bona pràctica perquè ensenya a esperar, a deixar fer, a no intervenir i a observar l’evolució dels més petits apartant les presses i els resultats per donar lloc a la calma i al progrés.

Justificació de les etiquetes:

He recollit informació dels documents del centre contrastant el que expliquen aquests i la pràctica que jo veig dins el centre, treballant així la competència 3.3, per altra banda, pens que he treballat la 4.1 pel fet d'identificar els marcs teòrics que justifiquen aquesta bona pràctica i fer-ne algunes reflexions. I finalment, pens que he treballat la competència 4.2, pel fet d'identificar una boan pràctica del meu centre i comparar-ho amb altres centres.

BONES PRÀCTIQUES EDUCATIVES A 0-3 ANYS

Hola un dia més !

Avui el que pretenc és compartir amb vosaltres un seguit de bones practiques educatives a diferents escoles de 0-3 anys, les elegides són les que més m’han agradat a mi, les que més m’han cridat l’atenció.

.Pràctica 1: “La festa de la tardor”

La Llar d’infats municipals de Martorell, han realitzat diferents activitats relacionades amb la tardor. L’escola va proposar un seguit de material d’aquesta estació, per convidar la tardor a l’escola, tot tipus de material algun més tou, altres més durs, alguns molt grans i altres petits ( castanyes, fulles, nous, magranes, avellanes, moniatos, carabasses... )

Se’ls va proporcionar als infants un seguit de paneres amb els diferents materials. El primer dia es va proporcionar als infants tot el material, i llavors es va distribuir el material en diferents dies per treballar-los més completament; tot el material estava distribuït de manera atractiva a l’abast dels infants. Aquests podien fer tot allò que els vingués de gust, explorar, tocar, olorar, provar, mirar, tirar, amagar, ficar, treure...Un dia van pelar figues, nous i panses i van preparar unes bosses per dur a casa. També, van experimentar amb pomes, les van olorar, provar, pintar, esclafar, remenar.. i en van fer melmelada. Un altre dia, van experimentar amb el raïm, el van observar, desgranar i assecar. El darrer dia van fer una fira de la tardor, exposant tot el material junt de nou.

M’agrada aquesta pràctica perquè és una manera de familiaritzar als infants amb les estacions, com ara la tardor, i fer-ho d’una manera constructiva i global, al contrari d’una manera directiva.

Els materials que proposen les educadores, és un material molt ric que no es pot veure totes les èpoques de l’any i pens que és bona idea aprofitar la tardor, i donar aquest material per experimentar. L’experimentació que fan la trobo molt significativa, les educadores deixen fer als infants, tenen una actitud d’espera i d’escolta. Una mestra ha de ser capaç d’esperar perquè aquest fet és sinònim de que un nin avança al seu ritme, amb tranquil·litat, sense ansietat i acabar les seves accions amb èxit autònomament, ja que la tensió i l’angoixa no fan més que obrir les portes del fracàs.

M’agradaria molt fer aquesta pràctica a la meva escola, i sobretot a la meva classe. El nom de la meva classe és el raïm, i pens que els infants no han elegit ni treballat el nom de la seva classe i per tant no si senten gaire identificats. Si en les safates d’experimentació el treballéssim i hi féssim èmfasi, tal vegada els infants els agradaria provar aquest material.

.Pràctica 2:  “Poder anar a beure aigua”

Aquesta pràctica m’ha encantat, i sobretot la reflexió de la mestra per arribar a instal·lar aquest racó a l’aula, la capacitat de la mestra per escoltar, rectificar i aprendre dels infants.

A l’escola Nova de Palma, els infants conten amb un racó fix per beure aigua, ells autònomament s’aboquen aigua del pitxer als tassons. El pitxer i tassons són transparents i de vidre com a casa.

Nosaltres a l’escola fem exactament el que explica la mestra en aquesta pràctica, tenim els tassons de colors i som nosaltres qui fem tota la feina de abocar l’aigua desprès del berenar. Mai havia pensat amb aquells infants que no la demanen i tenen set durant tot el dia...

Com veig a les imatges, aquesta escola treballa l’autonomia, i veu a l’infant capaç de abocar-se l’aigua i beure quan té set. Els infants esperen els seu torn, eixuguen l’aigua quan els cau i ho tornen intentar tranquil·lament sense presses, aprenen quan està ple, buit, mig ple...saben que els tassons que estan per avall són nets, els altres no, proven amb quina ma són més hàbils... són infinits els coneixements que aquests infants aprenen amb aquesta activitat tan quotidiana, d’això és el que ens parla la lectura de Mari Carmen Diez i tots els seus llibres, al igual que el mòdul 3, donar importància als moments de vida quotidiana.

L’escola els proporciona un espai i un material al seu abast, un espai per satisfer les seves necessitats autònomament, tranquil·lament, sense por d’equivocar-se, amb una educadora que valora els intents i progressos dels infants en aquest espai.

N’estic tan sorpresa, de no haver pensat mai amb aquest detall, m’ha agradat tan la proposta... és magnífic veure com l’escola i els educadors avancen per fer educar cada dia millor i així crear un món millor.

Geary (1995), “Los individuos son participantes activos y deben construir el conocimento”

.Pràctica 3: “ Espais i materials”

Les decisions sobre com organitzem i gestionem el temps, els espais i els recursos a les nostres aules dóna lloc a una o altra manera de fer i d’entendre l’escola infantil. Aquests elements són els que defineixen la identitat de l’escola.

És important que l’espai doni resposta a les necessitats dels infants i dels adults que els acompanyen, suposa organitzar-ho de tal manera que propicií múltiples relacions i situacions d’aprenentatge a la vegada que ajuda a l’adquisició de l’autonomia.

S’han de proposar materials que provoquin la investigació i exploració, que permetin realitzar diferents accions, usos i experiències, atractius, que promoguin l’ interès i les ganes d’emprar-los, que formin part del seu context quotidià.

Les imatges que es poden veure en aquesta pràctica, són un seguit de espais omplerts de magnífics no estructurats, col·locats de manera atractiva i acollidora, on els infants si senten segurs i protegits, on tenen ganes de experimentar i manipular tot allò que hi ha al seu abast.

Aquests espais són creats per Loris Malaguzzi, ens diu que “ educar significa divertir-se. Pensa que l’avorriment i la rutina han de ser lluny de l’escola.” Per tant, “ critica, d’aquesta manera, els programes i el currículum basats en el patiment, la tristesa i l’esforç sense sentit. 

Els nins i les nines, i els adults tenen necessitat d’optimisme, de rialles i d’entusiasme per continuar creixent”

Per tant, Loris Malaguzzi, està d’acord amb aquesta perspectiva constructivista i innovadora, Loris no creu amb un aprenentatge a través de llibres, sinó a través de la pràctica, explica que els bons mestres són aquells que diàriament estudien els processos dels infants, i valoren allò que un llibre no pot explicar. Els mestres ens hem de deixar guiar pel procés de l’infant, i anar observant quines són les vertaderes pautes importants en l’ensenyança. L’aprenentatge d’un nin és molt divers, entenent que el nostre ensenyament ha de ser flexible, obert, que disposa de canvis... sempre per la millora de l’aprenentatge del nin, i la nostra millora professional.

Pens que, entendre i prendre’s la professió amb serietat i amplitud de mires i tractar de fer camí a poc a poc pot ser la millor manera de re valortizar socialment l’educació i nosaltres mateixos.

Justificació de les etiquetes:

Les competències que pens que he treballat en aquesta entrada són per una banda la 3.2, ja que he fet un seguit de reflexions sobre l'espai, el material, el temps, l'experimentació, l'actitud d'escolta i d'espera...de les bones pràctiques descrites, i per altra banda la 4.2, perquè he identificat algunes bones pràctiques, els he descrites i he argumentat el perquè les he elegides.